A Rellinars pel Camí Ral

DIUMENGE DE LA T-MARXA NÒRDICA TERRASSA

Diumenge, 26 de febrer de 2016

Excursió organitzada per T-MARXA NÒRDICA TERRASSA des d’Excursionistes.cat

Hora i punt de trobada a Terrassa: 08:00h, comissaria dels Mossos d’esquadra
Hora i punt de trobada a Rellinars:08:300h, església parroquial de Sant Pere
Aquest diumenge anirem a fer una ruta circular de 15 quilòmetres de nivell moderat per Rellinars per l’antic camí ral de Barcelona a Manresa, passant per barraques de pastor, fonts, per la masia Casajuana i els Hostalets d’en Davi, on pararem a esmorzar.

Desplaçament en cotxes particulars, sempre hi ha places disponibles, despeses a compartir.
No cal inscripció prèvia, només cal ser a l’hora i el lloc indicats.


Us insereixo la ruta i el punt de trobada a Rellinars:
https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10719110

EL CAMÍ RAL DE COLL DE DAVÍ I EL BANDOLER CAPABLANCA
Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris de la comarca és, sense cap mena de dubte, l’anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l’Obac, dins el massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, tot baixant després per la riera de les Arenes fins Matadepera , Sabadell i Barcelona.
S’anomenaven camins rals (contracció de reial) aquelles rutes concedides i protegides pels reis. Els masos i pobles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven del comerç que el camí proporcionava. Sembla ser que aquest camí fou construït per presos condemnats a treballs forçats.
Fins l’arribada del ferrocarril a Manresa, l’any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i el Bages i el Berguedà. Per aquesta ruta s’hi transportava, a bast, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la comarca; tanmateix i en sentit invers, el vi i aiguardent que produïen els ceps bagencs es dirigien per aquest camí al port barceloní.
Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals. Fou tant important aquest tràfec de mercaderies que tan sols en el tram comprès entre El Pont de Vilomara i Matadepera, d’una vintena escassa de km. -els més feréstecs i solitaris de tot l’itinerari per altra banda- s’hi podien comptabilitzar cinc establiments (masies-hostals) destinats a donar acollida als soferts traginers i les seves cavalleries. (l’Hostal del Pont de Vilomara, Sant Jaume de Vallhonesta, Hostalets del Daví, La Barata i Can Torrella).
No és estrany doncs, que aquesta via estigui farcida de fets on es barregen història i llegenda; i que fos l’escenari adient per a què els bandolers i personatges de moral distreta fessin de les seves.
Pel que fa a l’aspecte exterior, els bandolers no es distingien massa de l’altra gent. Duien però, sempre una xarpa, una ampla faixa de cuir que els creuava el pit d’esquerra a dreta. De la xarpa penjaven fins i tot tres pedrenyals –escopetes curtes que funcionaven amb percussors de pedra foguera-, flascons amb pólvora i una bossa amb munició. També portaven dagues i unes temibles simitarres que anomenaven panards. Un altre element característic de la seva indumentària era la capa de pastor o gascona. La seva grandària permetia molta llibertat de moviments i alhora amagava la xarpa amb les armes.
El que distingia els bandolers entre si era el bàndol a què pertanyien: hi havia nyerros, cadells, voltors, morells…Aquests grups solien ser rivals i s’agredien sovint, com és el cas dels famosos nyerros i cadells que s’odiaven a mort.

Per l’àrea de Sant Llorenç del Munt i l’Obac passaren bandolers molt famosos, com ara el mític Perot Rocaguinarda al qual, l’any 1611, les autoritats catalanes cansades de perseguir-lo inútilment, li van concedir l’indult i el van enviar a Itàlia amb la graduació de capità de l’exèrcit. Rocaguinarda, cap dels nyerros, fou immortalitzat per Cervantes, que el va convertir en personatge central de dos capítols de la seva obra El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha.
Un altre bandoler famós fou Gabriel Torrent de la Goula, àlies Trucafort. Aquest personatge era un antic i valent caçador de bandolers, pels quals pagaven fortes recompenses. Cansat de perseguir inútilment en Rocaguinarda, acabà sent el cap principal del grup dels cadells. En Trucafort amb una quadrilla de trenta-cinc cadells, passà per l’hostal de la Barata l’any 1615, on es feu servir menjar per a ell i la seva colla. Portaven segrestat un pagès de Cerdanyola, a canvi del qual van obtenir un fort rescat. El 1616 Trucafort fou capturat i torturat de forma salvatge. Poc després seria esquarterat públicament a la ciutat de Barcelona.
També actuaren a Sant Llorenç en Sastre Domingo i Jeroni Ramona, cap de la banda dels avinyonesos, que el 1615 segrestà l’hereu del mas La Barata.
Però sens dubte el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l’anomenat Capablanca.
Abans de convertir-se en bandoler en Capablanca era un humil pagès de nom desconegut que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix per les masies de la comarca.
Un dia, després de cobrar la paga de tot un mes de treball, se n’anà a Manresa disposat a gastar-se una part dels diners que tanta suor li costaven de guanyar.
Quan arribà a Manresa fou assaltat, robat i maltractat per una colla de lladres sense que ningú sortís en ajuda seva. Profundament afectat i desenganyat per aquest fet va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida honradament i que a partir d’aquell dia viuria d’allò que robaria als altres.
I així fou com nasqué la llegenda d’en Capablanca. Armat amb un pedrenyal i cobert amb una capa blanca que havia robat d’un descuidat capità de miquelets es convertí aviat en el saltejador de camins més temut de la contrada.
De seguida es va fer famosa la forma que tenia d’assaltar els infeliços viatgers que tenien la gosadia de passar pel camí ral de la serra de l’Obac: Estenia la seva capa al mig del camí i ell enfilat dalt d’un arbre o roca convidava al pobre viatger a deixar tot el que duia de valor dins la capa si no volia sentir l’olor de la pólvora del seu pedrenyal.
Com que era bon coneixedor de tots els indrets de la muntanya sabia tots els racons, coves i avencs on podia amagar-se sense que ningú aconseguís trobar-lo mai. Es conta que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, sols conegut per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l’Any) fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi.
No se sap, ni se sabrà mai, com va acabar la vida d’en Capablanca. Uns diuen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D’altres diuen que va ser trobat mort sota d’una aixeta d’una bóta de vi. L’únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació i encara avui es manté ben viva LA LLEGENDA D’EN CAPABLANCA.

Material necessari:  pals de marxa nòrdica (disposem de lloguer), roba i calçat apropiat per caminar per la muntanya, esmorzar i beguda.

Vocals: Imma Molina i Pep Cuadra

Ni els organitzadors ni l’entitat NO es fan responsables dels accidents o danys que puguin rebre o produir els participants, si bé vetllaran per tal d’evitar-los.